El desaigua del primer món

Posem que Europa és un nen i l’economia europea una banyera. L’aigua, en aquesta metàfora, l'euro. El nen, com tots quan ho vam ser, estava content dins la banyera plena d'aigua calenta. L'aigua es va refredar, i el nen va pensar "destaparé la banyera i obriré l'aixeta, així sempre tindré aigua calenta", i així ho va fer. El nen desconeixia, però, que el  forat del  tap era més gros que el de l'aixeta, i el nivell d'aigua va començar a minvar. Poc a poc notava com parts del seu cos mancaven aigua, però ho solucionava posant-hi aigua d'altres llocs, i així seguia amb la mateixa sensació que quan la banyera era plena. Va seguir així durant molt temps, fins que va arribar a un punt que, quan treia aigua d'un lloc per posar-ne a l'altre, el primer lloc es quedava una mica més fred. La situació no va parar aquí, això va seguir fins a finals del 2012, quan la pregunta va ser "Es congelarà el nen o sabrà tornar a posar el tap al forat i viure amb aigua tot i que sigui una mica més freda?". D'altres més tecnòcrates pensaven, "Trobarà el nen la manera d'equiparar el que surt de l'aixeta amb el que se'n va pel desaigua? Esperem que si.

En l'economia real cada país te la seva pròpia aixeta; les exportacions. En realitat, però, el món desenvolupat no te cap altre aixeta que la del producte interior acumulat al llarg dels anys. El traspàs de diners entre països (exportacions i importacions) donava aquesta sensació a cada país, però realment el problema que ha causat aquesta crisi sistèmica (a part de que cada sistèma te el seu fallo) ha estat permetre les importacions de productes xinesos, indis i demés potències emergents, ja que existim com un sol país. Són emergents amb la nostre riquesa, amb el nostre ben estar.

Quina altre possible solució hi hauria al problema del desaigua?

El problema del desaigua no és un problema realment, és una realitat. No hi poden haver reis sense súbdits, o faraons sense esclaus. El que vull dir és que, per a que els del primer món visquem bé, n'hi han d'haver uns altres que visquin pitjor.

Com que pitjor que bé no necessàriament vol dir malament, estic segur que trobaríem maneres de "explotar" països sense tenir que pagar-los-hi el creixement. La meva primera idea; comprar un terreny i els seus pertinents drets administratius, obrir les portes a les nostres empreses a trasplantar allà les fàbriques, obrir les portes a la població del tercer món i deixar-los entrar en compte gotes, i finalment establir les polítiques econòmiques necessàries per evitar la inflació. Un win-win game.

És clar que abans que això passaran moltes coses.

21/09/2012

Juddy's Thoughts.